RODA DE PREMSA
Doctor Joaquim Ferré Fuentes

1- Què volia ser de petit?

Fa tant de temps d'això que gairebé no me'n recordo... De ben petit suposo que volia ser com tots: una temporada volia ser bomber, una altra volia ser mecànic i una altra no ho saps. De fet, vaig decidir fer de metge bastant més tard, a l'acabar el batxillerat o a punt d'acabar-lo, no ho recordo bé. Sé que tenia ganes de treballar, de fer alguna cosa, i jo havia vist gent que estava contenta amb la feina que feien i vaig pensar que a mi m'agradaria això: fer una feina que m'anés bé, que m'agradés.

2-A quina escola anava?

Jo vivia a la barriada de Sants, a Barcelona, i vaig anar a una escola d'allà que es deia Institut Montserrat, que quedava al costat de les cotxeres de Sants. Després vaig fer el que abans es deia l'examen d'Ingrés i vaig començar el batxillerat a l' Institut Balmes a Via Laietana cantonada Balmes.

3 - Com recorda la seva escola?

L'Institut Montserrat era una escola molt oberta, molt progressista. Hi havia uns mestres que s'havien format a l'escola Montesori que feia una educació que procurava ser àmplia. Vosaltres no podeu tenir gaire idea del què en aquell moment representava. Quan jo era petit, a la postguerra, la situació, en general, econòmica i política era diferent d'ara i les llibertats que ara tenim tampoc les teníem. Però malgrat això, crec que allà ens donaven una educació àmplia, variada i útil.

4 - Quan va decidir fer de metge?

Aquesta és fàcil, ja me l'esperava! Jo vaig tenir un professor a l'Institut de Ciències Naturals, que m'entusiasmava. Parlava dels ocells, de les flors, dels animals... I realment va encaminar les meves aficions cap al camp de les Ciències Naturals. Quan estava a l'últim curs de batxillerat, el doctor que havia sigut el meu pediatre -el que em posava les vacunes i el que em cuidava quan em trobava malament o tenia angines- em va dir que anés amb ell a l'Hospital Clínic, al lloc on ell visitava malalts. Hi vaig anar durant un estiu vàries vegades, i vaig tenir la sort de veure un nen malalt que va visitar aquell metge i el va curar. Em va fer molta il·lusió i va ser llavors que vaig decidir ser metge.

5 - Els seus pares el van recolzar?

Sí, i molt. Jo sóc fill únic. El meu pare era mecànic, tenia un taller i li hagués anat molt bé que jo hagués seguit la seva feina. De fet, mentre jo feia el batxillerat anava a ajudar-lo al taller. Però quan vaig decidir d'estudiar per ser metge li vaig dir: "Pare, vull ser metge!". I em va dir: "Endavant fill!".

6 - Quants anys va estudiar per ser metge? I a on?

Ja saps que a les escoles, als instituts, a la Universitat van canviant els programes. Ara la carrera de metge dura quatre anys. A la meva l'època la carrera es feia en sis anys a la Universitat. De manera que vaig passar els sis anys allà. Però resulta que quan acabes la carrera has estudiat, has après, però falta molt per arribar a estar madur per fer de metge. De manera que, a partir d'aquell moment va venir una altra fase que se'n diu de postgrau, la qual es va allargar deu o dotze anys. És a dir, que després dels sis d'estudiar van venir una sèrie d'anys per anar-me completant.

Vaig estudiar a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. En aquell moment era l'única on es podia estudiar per metge a Catalunya i Balears. Ara hi ha vàries facultats de medicina i un pot anar a l'Autònoma o a Sant Pau o al Clínic.

7 - Va ser dur estudiar la carrera de medicina?

Vaig tenir un ajudant una vegada que era un bromista i deia: "Yo soy medico porqué he estudiado seis años en la dificultad de medicina". Deia la "dificultat" no la facultat de medicina.

Realment són assignatures molt variades. S'ha d'estudiar força. Jo durant la major part de la carrera, a part d'estudiar, també estava o bé als dispensaris, o bé als quiròfans, o bé als serveis d'urgències. Tot això comportava un esforç addicional, perquè després havia d'estudiar.

8 - Quina experiència té dels anys passats a la Universitat?

Sempre són uns anys molt bons, per l'edat, pels companys, perquè en certa manera se't va obrint un món. Veus coses noves, estàs ple d'il·lusions. I és clar que passes estones dolentes. I és clar que pateixes el dia que t'has d'examinar. Però normalment és una època molt bona.

9 - La primera vegada que va operar estava nerviós? Es va desmaiar?

Quan jo feia un dels primers cursos de batxillerat el meu pare em va portar a un cinema que hi havia a la Rambla on feien un documental d'una operació d'ull. Un ull que omplia tota la pantalla. Allà sí que em vaig desmaiar.

Quan vaig anar al Clínic amb el meu pediatre a veure com visitava els nens va punxar a l'esquena a un nen per treure-li líquid per analitzar-lo, i allà em vaig desmaiar.

Ja després, d'estudiant, quan entres al quiròfan, entres primer a mirar, després a ajudar a la infermera... és una cosa gradual fins que passes a ajudar al que opera. Llavors un dia et diuen: "Nen (o nena), tanca tu". Llavors comences a cosir. Com és una cosa que va tan de mica en mica, no t'impressiona. De manera que quan vaig entrar al quiròfan no em vaig desmaiar.

10 - Quantes persones ha salvat?

Quan els metges curem, o quan un pacient nostre es cura, normalment l'ha curat Déu i quan va malament l'hem espatllat nosaltres.

Ara, bromes a part. És difícil de dir això. Moltes de les coses que fem sí que van bé, van normal, tenen un bon resultat. Vosaltres veieu que hi ha gent que es posa malalta, els hi donen un medicament o els operen i després van bé. De manera que és molt difícil de dir.

Afortunadament la medicina ha progressat tant, tenim tantes ajudes, tenim tants mitjans que la immensa majoria de vegades que fem les coses surten bé i, per tant, cures. No et podria dir la quantitat. El que sí et podria dir, i parlant concretament d'operacions, que són milers les que he fet.

11 - Quina tasca realitza a la seva feina?

Tu vols dir actualment?

Un dia normal de la meva vida -com és avui- arribo a l'hospital i vaig a veure els malalts que tenim hospitalitzats. De la nostra especialitat són pacients que han estat operats. A continuació fem el que se'n diu la consulta externa, on tu t'asseus, ve un malalt i et diu que no es troba bé, i tu el mires, l'escoltes, l'explores, demanes anàlisis i després li fas un tractament o decideixes que s'ha d'operar. Això són uns dies.

Després hi ha els dies del quiròfan, els dies que vas a fer exploracions o els dies que vas a operar. Això és un dia normal.

Jo ara ja, pel fet que fa molts anys que "circulo" com a metge, no faig guàrdies. Anys enrere, em tocava i ara són els meus companys que ho fan. Els metges fan guàrdies com els militars o els policies. Vol dir que quan s' acaba la feina normal de l'hospital o la clínica, hi ha d'haver com a mínim una persona disponible o bé allà o bé al costat del telèfon. De manera que durant molts anys de la meva vida he hagut d'estar pendent que em cridessin per anar a l'hospital o pel que convingués.

12 - Què vol dir fer un trasplantament?

Has tocat un tema bonic i important. Una de les coses que al llarg de la meva vida he fet va ser estar en un dels centres principals de trasplantaments, quan això es començava a fer. Exactament això era l'any 1965. Feu números!.. quants anys enrere!.. Era just al començament, quan es començaven a fer trasplantaments. I els primers trasplantaments van ser de ronyó. De manera que, els cirujans ja sabien com empalmar les artèries i les venes, havien fet experiments, sabien que allò podia funcionar i es va començar a fer.

Trasplantar vol dir agafar un òrgan -el més freqüent és el ronyó, però pot ser el cor, pot ser el fetge i alguns altres-, treure'l i posar-lo en una altra persona. La persona malalta a la qual els seus ronyons no funcionen (si en té un molt bé) o bé necessita un tractament amb un ronyó artificial o se li ha de posar un ronyó. Això és fer un trasplantament: posar un òrgan d'una altra persona. I aquest altre pot ser una persona viva, una morta o un animal. De trasplantaments amb òrgans d'animals s'han fet alguns però tenen més dificultats perquè el cos els accepti i, per tant, la majoria d'òrgans que trasplantem són de donants. Si jo tinc dos ronyons i el meu fill en necessita un jo li puc donar. I si no, llavors els òrgans s'aprofiten d'una persona que es mor sobtadament. I d'aquí, d'una mort es treu vida.

13 - Què passa quan es mor un pacient?

Jo et diria que hi ha dos tipus de mort: les que toquen i les que no toquen.

Tothom s'ha de morir fins i tot vosaltres que sou tant joves. I jo. I tots els que estem aquí. Morir-se, moltes vegades, és un procés que no es pot aturar, la malaltia ha anat progressant i a aquella persona se li acaba la corda i es mor. Quan és així, quan el metge ja sap que no ho pot arreglar, que ja no va més enllà, la seva feina és consolar, ajudar i acceptar. Aquesta part és fàcil.

L'altra part, l'altra forma de morir, és quan hi ha una complicació no esperada i això sí que fa molt de mal al metge. Però és clar, nosaltres no som déus, el que fem no pot ser sempre correcte. Tots cometem errors en qualsevol feina, en qualsevol cosa que fem, sempre hi ha un moment en què les coses no surten com tu realment voldries. Escrivint una paraula pot ser que facis una falta d'ortografia o que una lletra et quedi malament. Això que no té importància, a la nostra feina sí que en pot tenir. I preocupen. I sap molt de greu.

14 - A quins hospitals ha treballat? I ara, on treballa?

Tal com us he dit, jo vaig estar a l'Hospital Clínic mentre estudiava. Allà vaig estar treballant amb un ortopedista, al servei d'urgències, als quiròfans... Tot això mentre estudiava.

Així que vaig acabar la carrera vaig anar a l'Hospital de Sant Pau on hi vaig estar tres anys.

Després me'n vaig anar als Estats Units. Vaig estar cinc anys en un hospital a la capital dels Estats Units, a Washington. Més tard vaig estar en una Universitat a l'Estat de Virgínia que és on es va començar a fer els trasplantaments.

Quan vaig acabar aquests sis anys als Estats Units vaig tornar a Espanya i llavors vaig anar a parar a l'Hospital General d'Astúries, a Oviedo. Aquell era un hospital molt curiós, un hospital molt modern, acabat de construir, que estava recolzat per la senyora d'en Franco i pel Ministre de l'exèrcit, que eren asturians. En aquell hospital es van invertir una gran quantitat de diners i van recollir metges competents. En aquell moment era un hospital de primera línia a Espanya. Jo hi vaig estar un any.

Després vaig venir a Barcelona a treballar a l'Hospital de Sant Pau, però aquesta vegada al departament d'urologia amb el doctor Puigvert. Curiosament aquí hi ha uns jardins que es diuen jardins d'Antoni Puigvert. Aquest era el meu mestre. Ara encara segueixo a la Fundació Puigvert i també sóc el Cap de Servei del departament d'urologia de l'Hospital General de Catalunya que està a Sant Cugat.

15 - Hi ha diferència de treballar aquí o als Estats Units?

La primera diferència és que allà parlen anglès, si no els entens malament rai!

La forma de treballar és una mica diferent. Els americans en el camp de la medicina, i també en altres camps, s'hi han dedicat molt i en molts aspectes van al davant. El que passa és que darrere d'ells nosaltres anem seguint, i coses que fem nosaltres ara, ja fa trenta anys que les havien fet. Concretament jo vaig anar a fer el que se'n diu una residència, que es un programa per fer-te especialista d'una activitat determinada. Els primers programes de residència que es van fer als Estats Units van ser cap a l'any 1920. I el primer programa de residència que es va fer aquí al país el va fer el doctor Puigvert l'any 1955. De manera que hi ha un desfasament.

L'altra cosa és que als Estats Units, generalment els mitjans, els equipaments, els suports són més importants. Mentre aquí hi ha departaments que tenen un aparell, allà un departament similar en tindria tres. Bàsicament aquesta seria la diferència.

16- Què és ser President de l'Associació Catalana d'Uròlegs de comarca?

A totes les activitats, a totes les professions, la gent fa grups. Grups per trobar-se, per ajudar-se, per fer una sèrie d'activitats. Els metges en som molt aficionats. Cada especialitat té una associació o una societat, generalment tenen aquest dos noms. A Catalunya hi ha una Societat Catalana d'Urologia, com hi ha societats d'altres especialitats, de la qual jo vaig ser president ara deu fer quinze anys.

Aquesta societat cobria els interessos de molta gent, però hi va haver un grup d'uròlegs que els semblava que la gent de comarques no tenien gaire veu. Perquè aquí a Barcelona les reunions eren sempre dels grans hospitals i de les grans figures, i s'ocupaven d'un tipus de problemes que als uròlegs de comarques no els hi anava tan bé. De manera que es va fundar aquesta Associació ara farà deu anys.

A mi la idea em va semblar molt bé. Em va semblar lògic que aquests companys busquessin un punt de reunió per tractar uns problemes que els hi eren més propis. Penseu que no és el mateix estar en un Hospital com el de Bellvitge o estar en un hospital que tingui cinquanta llits. Al departament d'urologia de Sant Pau potser són quaranta metges i, en canvi, en un hospital de comarques, potser només són dos o tres. De manera que la forma de treballar i els problemes són diferents. Així va néixer aquesta societat.

L'any 2002 em van fer President de l'Associació Catalana d'Uròlegs comarcals. Els presidents van canviant cada tres anys. Pel que sigui em van proposar i les eleccions van ser molt senzilles: la proposta era nomenar President al Ferré ... o al Ferré. De manera que la cosa era molt fàcil. L'explicació és que entre els uròlegs tinc molts companys, molts amics, molt deixebles i per aquest motiu em van nomenar.

18 - Està content amb la seva professió?

Sí, i això és una cosa que us volia transmetre. Feu el que feu a la vida, busqueu la feina que sigui, la professió que sigui, però que us agradi. Si tens la sort de gaudir amb la feina que fas, tant si es posar totxos en una paret com si és operar, la teva vida millora moltíssim. És una desgràcia aquell que té el disgust, el neguit, el mal estar d'haver d'anar a treballar. De manera que busqueu la cosa que us agradi i escarrasseu-vos per treballar amb allò. I gaudiu tota la vida.

19 - Canviaria alguna cosa de la seva professió?

Acabo de dir que jo estic molt content amb la meva professió, que segueixo gaudint de fer-la, de manera que fins aquí cap problema. Però no vol dir que tot siguin flors i violes. Hi ha alguns inconvenients. Un, per exemple, és que et pots trobar amb un pacient antipàtic; senzillament que no hi sintonitzes, i a aquella persona li diries: "Escolti maco...", però no pot ser. L'has d'atendre igual.

Una altra cosa és que els metges avui en dia podem tenir dificultats o inconvenients, perquè el director de l'hospital t'imposa unes condicions o et limita. Sempre voldries millorar els teus recursos, els aparells... En aquest sentit, tot és millorable. Però la gràcia està en el fet que aquest desig de millora no et creï angoixa.

20 - Es deixa mai d'estudiar per metge?

No. I a més la medicina i totes les altres professions progressen cada vegada més de pressa. De manera que si tu et quedes amb el que sabies als anys 60, estaries com si fossis a l'època de les cavernes. És absolutament imprescindible seguir-te formant. Fins i tot hi ha el que es diu Programes de formació continuada. Hi ha llocs on s'obliga al metge a passar un examen cada x anys per assegurar-se que no s'ha adormit, que segueix estudiant, que s'està assabentant dels progressos, de les noves tècniques, dels nous medicaments, ... Això és un requeriment imprescindible. Nosaltres tenim reunions, tenim congressos, això és una part absolutament important.

21 - Què és la Fundació Vicenç Ferrer?

El Vicenç Ferrer no és parent meu. Ell és Ferrer amb erra i jo la erra no la tinc. A més, jo sóc metge i ell és un Sant.

Aquest home va anar a parar a l'Índia i va veure la misèria i la malaltia i els problemes que hi ha en aquell país i va decidir fer el que estés a la seva mà per millorar-ho. I, és clar, no ha millorat tot el país però ha fet una tasca importantíssima. Allà li diuen el pare Ferrer i a la seva dona, que és anglesa li diuen germana Ana. La gent el venera i realment s'ho mereix.

Aquest home va anar a la zona més pobre, més miserable de l'Índia. L'Índia és un país molt gran, en diuen un subcontinent, té àrees de pluges, de selva, grans rius. Però la zona on està la fundació Vicenç Ferrer és a la part del centre-sud i és una zona molt àrida. Pràcticament no hi ha aigua. Allà la gent té un nivell de vida molt just, fan una agricultura bastant pobre.

A l'Índia hi ha una cosa que se'n diuen les castes. Cadascú quan neix pertany a una capa de la societat que és una casta. Cada casta només es relaciona entre si. A la casta més baixa li diuen els intocables i els altres no s'hi fan, ni s'hi parlen, ni s'hi poden acostar. El Vicenç va anar allà per tractar a aquesta gent i va començar a ajudar-los a treballar la terra i a fer pous i després va fer escoles i després hospitals. Quan jo vaig anar, fa un any i mig, estaven a punt d'inaugurar el quart hospital i ja n'estant construint un altre. Hi ha moltíssimes escoles i han fet més de deu mil pous perquè la gent pugui regar i plantar.

22- Com hi va entrar en contacte?

Jo havia sentit a parlar de la Fundació Vicenç Ferrer, sabia que era una obra espectacular, molt interessant. En un viatge que vaig fer per anar a un congrés d'uròlegs, el meu company de viatge era un exalumne meu i resulta que és el coordinador mèdic de la Fundació Vicenç Ferrer a Espanya. Es diu Ferran Aguiló, és uròleg de l'Hospital de Bellvitge, m'aprecia molt i em va explicar que estaven molt avançades les obres del quart hospital. L'home estava molt il·lusionat. Quan el vaig sentir explicar-me tot allò li vaig dir: "Escolta Ferran, que hi puc anar?"

23 - Què fa a la Fundació Vicenç Ferrer?

Jo vaig fer una estada de dues setmanes i vaig anar a operar en un dels hospitals, que no era ni el mes nou, ni l'últim, però que estava una mica allunyat.

Vaig arribar al centre on hi ha la Fundació -li diuen el Campus, com si fos la Universitat- i allà vaig estar un dia. Al dia següent em van agafar amb un cotxe i em van portar a un hospital que estava a uns 35 Km, però que amb el cotxe era a una hora i mitja perquè les carreteres i els cotxes no són com els d'aquí. Mentre anava cap allà vaig passar una mica de por perquè la carretera era estreta i veies venir un cotxe pel mateix lloc per on passava el teu. No sé com s'ho arreglaven, però en un moment, passaven. Després de tres o quatre ensurts vaig arribar al lloc.

Llavors vaig passar dos dies allà a l'hospital. Al matí anava a visitar -una mica com el que faig aquí- però la gent era diferent. A l'Índia hi ha un idioma oficial per a tot el país que és l'indi, però cada regió té el seu idioma. En aquell Estat parlen el seu i jo, naturalment, era impossible que pogués entendre-ho. La gent educada, la gent que té una professió, parlen l'anglès i amb això no hi havia problema. Però amb la gent del poble sí. De manera que als que jo visitava ho havia de fer amb un metge o una infermera d'allà, que feia d'intermediari. Per cada malalt que em presentaven jo havia de dir: aquest és per operar o aquest no és per operar. Els que eren per operar passaven al quiròfan. Quan acabava la visita, entrava al quiròfan i em posava a operar, de manera que un dia vaig fer catorze operacions.

24 - Quant temps fa que col·labora amb la Fundació Vicenç Ferrer?

Realment he col·laborat menys del que voldria. Només he fet una estada però suposo que la primavera que ve hi tornaré. L'experiència va ser molt maca i espero tornar-hi. La meva participació és puntual. Aquest company que us he dit, aquest sí que té una actuació bastant continuada des d'aquí per organitzar els hospitals.

25- Té prou estris per dur a terme les operacions a la Fundació?

La Fundació bàsicament funciona amb les aportacions de tothom que hi portem coses. De manera que jo vaig anar amb una maleta grossa plena amb material per operacions, medicaments, guants i tot el que vaig poder arramblar aquí. Com a cosa molt curiosa, el dia que vaig entrar al quiròfan, hi havia un anestesista d'allà, morenet de cara, que portava una camisa de pijama que deia Hospital de l'Alt Penedès. Això és que un que havia passat per allà va portar pijames de l'hospital de Vilafranca.

Els dies que jo vaig estar no hi havia un anestesista per dormir a la gent. El que hi havia, aquest de l'Alt Penedès, només sabia fer el que se'n diu anestèsia raquídia, que adorm de la cintura en avall. De manera que si l'operació era en una zona de cintura en amunt només es feia si era possible amb anestèsia local, sinó no es podia fer. Anestèsia local vol dir punxar al voltant del lloc a operar fins que es queda tota la zona adormida. Si la lesió és petita, es pot fer, però si és grossa o segons a quina part del cos, no es pot fer. Concretament no vaig poder fer dues operacions per aquest problema.

Hi havia dues taules i operàvem simultàniament el metge indi i jo, i a més hi havia dues instrumentistes. Les infermeres, com totes les dones a l'Índia, porten el sari, que no és més que una tela molt llarga que se l'emboliquen amb molta gràcia.

Hi havia material quirúrgic depenent del que la gent havia anat portant. Abans de fer l'operació havies de revisar si tenies les coses suficients per poder fer la feina.

26- És dura la vida a l'Índia?

A l'Índia hi ha unes quantes persones que són multimilionàries, i aquests viuen molt bé. Però per la majoria de la gent la vida és bastant dura i sobretot per aquests que pertanyen a les castes pàries, que no poden fer feines remunerades; que segons on no poden entrar; que segons amb qui no poden parlar; ... Així és que la vida és francament dura. Ara, hi ha una cosa molt especial que potser marca la diferència entre l'Índia i nosaltres. La gent són resignats, cadascú accepta la seva sort. Potser per la nostra manera de veure els problemes, massa resignats, però la gent accepta les coses i fa la seva vida, de manera que potser per a ells la vida no els sembla tant dura com seria per nosaltres. Us puc assegurar que el que esteu acostumats a menjar aquí, allà no ho tindríeu.

27 - Als nens del Tercer Món els hi agrada quan els va a visitar?

Els nens que estaven a la Fundació Vicenç Ferrer o a l'hospital sabien que tu anaves amb la idea d'ajudar-los i estaven encantats de la vida. Són nens alegres i contents, no els entens quan parlen però et comuniques i estàs molt a gust. I realment l'experiència és molt bonica.

28 - El coneixen a tot el món?

Ja, ja… Escolta, que jo no sóc en Julio Iglesias! No, no, no! Home, tinc alguns amics de l'època en què vaig estar als Estats Units que vénen a visitar-me. També n'hi d'altres com per exemple del temps que vaig estar a Astúries; els companys de carrera; tota la gent amb la que m'he anat relacionant; … Però jo no sóc famós.

29 - Quina feina de les que realitza li agrada més?

A mi el que m'agrada és operar. Parlar amb la gent també m'agrada, no tinc problema, però el quiròfan és un lloc especial. Jo el comparo amb portar un barco, dius una cosa i ningú piula. A la vida normal quan un opina, l'altre opina d'una altra manera; quan tu dius blanc, un altre diu gris. Al quiròfan, el senyor que porta el bisturí és el que pren la decisió. Ho pot comentar, i de fet ho comentem amb l'ajudant. Però la decisió és teva i el camí a seguir és teu.

Jo no sóc artista però entenc que si hi ha una persona que agafa un tros de fang i fa una figura, li agrada i està satisfet. Jo no treballo amb fang, treballo amb carn. Però quan acabes una operació i t'ha quedat bé és una satisfacció, és un goig i això realment és el que a mi m'agrada.

30 - A quins països ha anat com a metge?

A part d'aquests anys que he treballat els Estats Units, Astúries i aquí, fa molt anys que vaig voltant, per congressos, per estades a llocs. He estat a Alemanya, Brasil, Argentina. Són llocs on he anat a aprendre.

31- Si no fos metge que li agradaria ser?

Quina pregunta! No ho sé realment. Com us he dit abans, com estic a gust amb el que faig no se m'ha acudit de canviar.

De totes maneres, jo llegeixo bastant, a part de la professió, i m'agraden els idiomes, i penso que si m'hi dediqués podria parlar-ne força. Naturalment l'anglès el parlo bé perquè vaig estar sis anys als Estats Units, i també parlo el català, el castellà i algun altre idioma. Això sempre m'ha agradat i possiblement, si busqués alguna altra activitat hauria de ser en el camp dels idiomes.

Jo he après per pròpia experiència que quants més idiomes saps més fàcil és aprendre un altre. Quan només en saps un és més difícil. Però nosaltres que tenim la sort de saber-ne dos d'entrada, ens és més fàcil aprendre un tercer i després del tercer ve el quart i després el cinquè. Si tu saps castellà, català i francès, agafes un escrit en italià o en portuguès i el llegeixes la mar de bé. Altra cosa és parlar-lo. Si saps anglès, francès i alemany, agafes un escrit en suec i te n'assabentes. Hi ha famílies d'idiomes. Clar, el rus o el xinès és una altra pel·lícula.

32 - Què ensenya als seus alumnes?

He donat classes als asturians. Però jo he tingut més contacte amb els que ja són metges i estan fent una especialitat. La primera cosa que jo els hi ensenyo és a no perjudicar. És a dir, el metge amb les medecines i les operacions pot fer mal. El primer que hem de fer és, el que sigui, menys perjudicar. La segona cosa, procurar curar. I quan no pots curar, hi ha dues coses que es poden fer, alleujar, o sigui, fer la cosa més suau i quan ja no hi ha res a fer, consolar.

33 - Recomanaria ser metge. Per què?

Quan un fa una feina que li agrada, pensa que els qui el segueixen poden fer la mateixa feina. La sensació que fas alguna cosa de la que se'n beneficia alguna persona, que generalment et tenen un agraïment a mi m'agrada i jo puc recomanar-ho tranquil·lament.

De tota manera us he de dir, perquè no us penseu que tot són flors i violes, que la professió de metge té inconvenients i això un, abans d'embarcar-s'hi, ho ha de pensar. Hi ha especialitats molt dures que tenen urgències, cosa que vol dir que igual et passes una nit sense dormir i després segueixes treballant. Jo per exemple hi ha hagut molts dies de Nadal o Cap d'Any o de Reis que he estat treballant perquè a l'hospital els malalts hi són i sempre hi ha d'haver gent que en tingui cura. Hi ha hagut moltes nits de la meva vida que les he passades a l'hospital. No totes les especialitat són iguals, hi ha especialitats que tenen uns horaris definits però hi ha algunes en les quals has d'estar a disposició del que calgui.

Després, la posició del metge. Durant segles el metge era com un mag o una mica com un Déu, però ara ha canviat i avui en dia, nosaltres veiem a la tele o a la ràdio que un ho ha fet malament i un altre l'ha esgarrat. Estàs sotmès a una crítica, fins i tot a que et portin a judici (a mi no m'hi han portat). Abans la professió de metge era, econòmicament molt bona. Eren senyors que vivien molt bé. Ara un metge té uns ingressos com els d'una altra professió. Si un pensa estudiar la carrera de metge per guanyar-se bé la vida ha de pensar que té molts inconvenients.

34 - Li agradaria que els seus fills fossin metges?

Tinc un fill que és metge. Li vaig fer totes aquestes reflexions que us he fet ara. Però quan va decidir ser metge em va semblar fantàstic. També tinc fills que no són metges. No és obligatori que tothom ho sigui.

35- Si no fos per vostè què passaria amb els pacients?

Jo tinc vacances, com tothom. Si els pacients teus tenen una urgència deixes encarregat altres metges o, si és a l'hospital, hi ha un equip mèdic. El dia que jo plegui o em mori, naturalment algú se'n cuidarà. És molt bonica la relació d'un pacient que té confiança en un metge però, clar, això s'acaba algun dia. Hi haurà un altre que serà igual o millor que jo.

36- En què es va especialitzar als Estats Units?

A la carrera em vaig especialitzar en cirurgia, de manera que ja operava. Quan vaig acabar, vaig anar a Sant Pau al servei de cirurgia i als Estats Units també. El darrer any als Estats Units vaig estar a la unitat de trasplantaments i per aquest fet, i perquè en aquell temps hi havia molt poca gent que tingués experiència, el Dr.Puigvert em va cridar.

Jo vaig arribar a la Fundació Puigvert com a cirurgià i com a home que havia fet trasplantaments. Allà jo feia totes les operacions que no eren d'uròleg. Uròleg, que és la meva especialitat actual, és el metge que tracta les malalties de l'aparell urinari. Se n'ocupa dels ronyons, dels conductes de sortida, de la bufeta de l'orina, dels testicle, de l'uretra i de la pròstata. Les senyores no tenen pròstata, però tenen bufeta i ronyons i en aquest sentit també ens toca a nosaltres tractar-les. Llavors, quan portava un temps a la Fundació el Dr. Puigvert em va dir que li agradaria que l'ajudés a fer operacions i després em va dir que anés al despatx amb ell, i és clar jo vaig dir que sí perquè era un mestre important! A l'estar amb ell em vaig fer uròleg. I ara faig operacions d'urologia.

37- Té molts amics que siguin metges?

Doncs sí. Jo procuro que la meva vida no sigui tota de metge. Els metges tenim el problema que quan ens reunim parlem del tema. Tinc la sort de tenir molts amics dins de la professió i molt pocs enemics.

38- Normalment quants dies va a l'Índia?

Ja us he dit que vaig anar només una vegada. Vaig estar dotze dies. Tinc una limitació de dies disponibles. Calculo que la primavera que ve aniré també per una estada de dues setmanes perquè no tinc més temps.

39- Ha dit que li agradaven molts els idiomes. Quants en sap?

Puc dir que sé força bé el català, el castellà i l'anglès. De vegades encara somio en anglès, pels anys que vaig estar als Estats Units. També sé francès perquè el vaig estudiar. Parlo bastant bé l'italià, encara que no l'he estudiat i parlo una mica d'alemany.

40- De quants dies són les seves vacances?

Tenim una trampa però és un secret. Jo tinc el conveni del sindicat i em toca un mes de vacances com a tothom. Ara, tenim l'oportunitat de poder anar uns dies per un congrés i no compta com a vacances. De manera que els dies que vaig estar a la Índia no se'm van treure de les vacances.

41- Quan es mor algun pacient qui comunica a la família que s'ha mort?

Aquesta és una pregunta molt important. La relació del metge amb el seu pacient i amb la seva família és molt important. Quan tu veus que l'evolució de la malaltia no es pot parar i que aquella persona s'ha de morir aleshores el primer que has de fer és parlar amb la família. Normalment sempre hi ha algú que és el responsable, pot ser el marit o la muller o els fills o el pare. Amb aquella persona parles primer i després amb el conjunt de la família.

I després has de fer la reflexió de fins a quin punt has de parlar amb el que s'ha de morir i li has d'explicar. Si és una persona que té el cap clar i entén el que li diuen tens una certa obligació d'explicar o dir alguna cosa. La gent tenim el dret a saber que ens hem de morir.

Això és diferent als Estats Units. En allà, per llei, al malalt li has de dir exactament el que li passa i quines perspectives té. Si no ho fas és delicte.

Aquí procures el recolzament de la família i després li expliques al malalt la situació de la millor manera possible. Imagina't que hi ha una persona que no sap que s'ha de morir, o no ho vol veure i té alguna qüestió pendent que s'ha d'arreglar com una herència, o es vol confessar, o vol parlar amb un parent amb el qual estava barallat. Aleshores tu tens l'obligació de dir-li-ho. Amb la família es busca la manera menys dolorosa possible.

42- Normalment, què opera més adults o nens?

La majoria de gent que opero són adults. Els nadons els opera un metge més especialitzat perquè si bé els òrgans són els mateixos els medicaments i les atencions que s'han de donar a les criatures s'aparten una mica del nostre hàbit. A la nostra especialitat d'urologia tenim una gran proporció de gent gran ja que són problemes que es donen més en aquest col·lectiu. Operem a homes de noranta, vuitanta anys. De nens operem pocs. Només malalties de l'aparell urinari que són congènites, nens que neixen amb problemes, per exemple en el ronyó.

43- De tots els llocs que ha anat quin és el que li ha agradat més i del que té més bon record?

Des del punt de vista de metge, a l'Índia. Com a turista, el lloc que m'ha impactat més és el Perú en concret un lloc que es diu Machu-Pichu.

44- Com podem col·laborar amb la Fundació com a escola?

Ara no porto l'adreça però us la puc donar. Tenen l'oficina al carrer París, a prop de l'Escola Industrial. Tenen un programa d'apadrinament. Es fa una aportació econòmica per un nen determinat. Aquest nen cada any envia una carta al seu padrí explicant el que fa. Moltes persones que tenen un fillol van a veure'ls. Ja us donaré l'adreça de la Fundació, estaran encantats i també els hi diré que vosaltres estareu encantats de cooperar.

.::.
::