De vegades, la gent em pregunta coses sobre la informàtica. Una de les més habituals és què vol dir aquell símbol recargolat que apareix a les adreces de correu electrònic: @. Fins ara, només els podia dir que es diu arrova i que es col·loca entre el nom del destinatari i el nom del l’ordinador que li recull el correu (el servidor de correu). Però, a mi també em va picar la curiositat, així que he buscat per Internet i això és el que he trobat...
L’arrova o rova és una antiga mesura de pes que, depenent dels llocs, equivalia a 11,502 Kg, 12,5 Kg (a l’Aragó) o, cas de l’arrova catalana, ¼ de quintar, 25 lliures o, el que és el mateix, 10,4 Kg. També com a mesura de capacitat: 16 litres pel vi, 12,5 litres per l’oli o, de vegades, l’equivalent a sis galons imperials, és a dir, 23 litres. A França valia 279 litres a l’època d’Enric IV i havia arribat a valer 520 litres.
El seu nom ve de l’àrab al-ruba’a (o ar-rub o al-reba’a), que vol dir precisament una quarta part i que es deuria transmetre a Espanya durant la llarga invasió àrab (711-1492).
Quin merder, oi? Per això, una llei del 19 de juliol de 1849 va declarar obligatori l’ús del Sistema Mètric Decimal, que és el que s’estudia a les escoles, en totes les transaccions comercials.
|
|
Segur que l’has vista a algun altre lloc!
Fins que no va sortir l’Internet, aquest símbol pràcticament no s’utilitzava a casa nostra. Només a un lloc... als còmics. Quan algú vol expressar un insult, s’utilitzen tota mena de símbols entre els quals hi ha l’@, el símbol #, una calavera, etc...
Però de l’arrova en tenim constància des de fa uns 500 anys. En aquella època, el pergamí era escàs, anava car i tot s’havia de fer a mà. És per això que els escribes s’inventaven símbols per estalviar temps i espai, sobretot a final de línia: una cosa així com el que fem avui en dia amb els SMS dels telèfons mòbils, unTneu?.
Lligaven la efa amb la ela o la te amb la hac, i també es van inventar la lletra ñ, per estalviar-se d’escriure dues enes: així és com la paraula del castellà antic donna, acaba convertint-se en doña. Si us hi fixeu, l’arrova és una a encerclada per una rodona enrotllada al voltant que, de fet, és una d ( a + D) i és l’abreviatura de la paraula llatina ad, una preposició que vol dir a, en, sobre, cap a... Tot això ho diu en Berthold L. Ullman, professor de llatí a la universitat de Chicago, en el seu llibre Ancient Writing and Its Influence (escriptura antiga i la seva influència).
Només al món anglosaxó (Anglaterra, Austràlia, Estats Units, ...) havia sobreviscut per tradició, en el comerç marítim. S’utilitzava com a una abreviatura i volia dir at, és a dir, a, per significar al preu de. Per exemple: dues pomes @ 20 centaus = 40 centaus.
Però, de fet, l’havien importada, perquè Anglaterra havia tingut molta relació comercial i naval amb Itàlia i sobre tot amb Venècia, que és d’on la van heretar.
De fet, com ja hem dit, l’arrova ve de l’àrab al-ruba’a i com a tal paraula només s’utilitza a Espanya i Portugal.
Cada país l’anomena com més els agrada o allò que més els recorda: a Sudàfrica, per exemple, de l’@, en diuen cua de mico. A Itàlia, chiocciola, que vol dir caragol. A la Xina, ratolí. D’altres utilitzen noms de menjars: pels suecs és un kanelbulle (pastís de canyella), mentre que els xecs el coneixen com a zavinac, una arengada escabetxada que serveixen enrotllada als bars, i pels jueus és un shtrudel . Però també hi ha definicions ben curioses com la que ofereix la web The Industry Standard on tradueixen la paraula finesa miukumauku com al “símbol d’un miol, que recorda un gat dormint recargolat”.
En anglès, tot i que oficialment es diu amphora, és coneguda com a at sign (símbol a o en), el mateix que en alemany, que es coneix com a at-zeichen, mentre que en japonès és atto maak. En francès, però, és arobase,
I, a d’altres llocs, en diuen trompa d’elefant (serà cosa d’en Shin Chan?)
Doncs perquè en Giorgio Stabile (Roma, 1939), un professor d’Història de la Ciència, de la Universitat de La Sapienza, de Roma, estava fent una investigació sobre l’origen dels fets més importants del segle XX per a l’Istituto Treccani, una institució científica.
Havia volgut destacar la importància d’Internet en la revolució de les telecomunicacions. Així que havia començat pel significat que pel món anglosaxó tenia l’@: al preu de, ho recordeu? I, per seguir-ne la pista, va buscar en els pobles que havien comerciat amb ells. L’arrova s’utilitzava als registres mercantils de les naus de càrrega que atracaven als ports àrabs i espanyols, mentre que els mercaders venecians utilitzaven l’anfora, que ve del grec anphoreus.
El professor Stabile estava restaurant una col·lecció fotogràfica quan va trobar, a Institut Internacional d’Història Econòmica de Patro, un caràcter idèntic a l’arrova en la traducció a l’italià d’una carta de Sevilla del 4 de maig de 1536 enviada pel mercader toscà Francesco Lapi a Filippo Strozzi a Roma. En aquest pergamí, l’@ hi apareixia com a abreviatura d’anfora, una unitat de mesura italiana, ja coneguda per grecs i romans, que servia per a definir un quart de capacitat.
Però no n’estava del tot convençut i va retrocedir fins al 1492. En un diccionari espanyol–llatí d'Antonio Nebrija editat aquell any a Salamanca, hi va trobar la traducció d’arrova com a anfora, cosa que va demostrar que ambdues mesures eren conegudes tant en el món hispà i en l’àrab (recordeu al-ruba’a?) com en el llatí, que era el que es parlava a Itàlia. De fet, l’anfora és l’antiga mesura que utilitzaven els venecians en el seu comerç amb l’Orient Mitjà.
Els vincles de la República de Venècia amb el món àrab, a través de l’imperi espanyol, els van dur aquest símbol i, d’allà, gràcies al comerç marítim, cap a l’Imperi Britànic. Per tant, segons el Professor, l’@ va quedar marcada pel mar. Ves quina coincidència amb allò de navegar per Internet!
I, fins aquí, la història...
Al setembre de 1971, Ray Tomlinson, un enginyer americà de 30 anys que treballava a les oficines de l’empresa Bolt Beranek & Newman, a Cambridge, Massachussets, s’estava preparant per enviar el primer correu electrònic.
A BBN tenien un programa per a enviar-se missatges dins del mateix ordinador Arpanet (la prehistòria de l’Internet), però Ray volia combinar aquest programa amb un altre que permetia enviar arxius entre ordinadors Arpanet i li calia trobar un símbol clar que li permetés separar el nom del destinatari del nom de la màquina de destí (host), perquè els diferents ordinadors de la xarxa sabessin identificar-la fàcilment i poder enviar així el seu missatge.
Ray li estava donant voltes al teclat del seu ordinador, quan va trobar l’@ i es va recordar del seu significat en el món anglosaxó: at (al preu de...), però també, a (a tal lloc). Així va néixer la primera adreça electrònica, tomlinson@bbn-tenexa, que ve a ser com dir tomlinson que és a l’ordinador anomenat bbn-tenexa, és a dir, tomlinson de cal bbn-tenexa.
Us podeu imaginar com era, tot allò? El seu Digital PDP-10 era una màquina tan gran com una nevera!
Ja fa temps que l’@ s’utilitza en el llenguatge col·loquial. A part dels SMS dels mòbils, s’utilitza sovint per evitar definir el gènere d’una paraula (nin@, enlloc de nino o nina), però, sobretot, com a símbol de l’Internet i de la modernitat: segur que heu vist molts c@fès Internet... I, fins i tot, en Bill Gates la va utilitzar en un doble sentit en el seu llibre Business @ the Speed of Thought (Negocis a la Velocitat del Pensament).
I, del professor Stabile, què se n’ha fet? Doncs, sembla que ara treballa per demostrar que Leonardo da Vinci també utilitzava el símbol de l’@. Continuarà...?