Aquest any hem col·laborat amb força gent, més de la que potser tenim per costum, i tota de diversa procedència, i com a traca final hem fet una col·laboració intensa amb la Mª del Mar Bonet. La cosa es remunta a ja fa temps, perquè hem treballat plegats en diverses ocasions, i cal destacar els concerts del curs passat al Teatre Nacional de Catalunya, quatre dies seguits més els corresponents assajos previs. Aquest any, cap a finals de juliol, la cosa ha estat més "suau": només hem gravat un disc (durant quatre dies) i hem fet dos concerts: un al Grec i l'altre a Lorca (Múrcia), evidentment, amb els assajos corresponents.
Sobre la gravació. És curiós, però en ple mes de juliol a l'estudi feia fred. Feia un fred que pelava (fóra interessant que la gent de l'estudi de gravació contemplés com a negoci paral·lel la cria de pingüins). Pel que vaig deduir, cada tema (nosaltres en diem cançó) estava "apadrinat" per algun dels components de la banda (nosaltres en diem grup), perquè de vegades venia un a donar-nos instruccions, de vegades un altre, i no vaig tenir la sensació que aquestes aparicions fossin improvisades. Ens donaven instruccions i... apa, a gravar. Gravar vol dir posar-te uns auriculars i cantar mirant un micro, i, és curiós, però no se sent com estem acostumats, i tampoc no ens sentim igual que en un concert, i al principi costa agafar l'onda, però poc a poc t'hi vas fent. I cada "tema" es va repetint, gravant una vegada, i una altra, instruccions, ara desapareix tothom darrere un vidre, apa, tornem- hi que no ha estat res... i així quatre dies. Com a curiositat val a dir que alguns "temes" els vam gravar amb la tan coneguda tècnica en l'àmbit informàtic de "tallar" i "enganxar".
Un moment divertit va ser quan vam gravar el "Digues amic". Hi havia dos músics sirians, que tocaven una mena de flauta l'un, i l'altre un timbal que pel que vaig entendre era de l'Iran (el timbal). En un moment de la cançó, les noies havien de fer "aaah, aaah, aaah..." com a "jadeos" que segons sembla formen part d'una mena de ritual sufí, i el que ens donava les instruccions va explicar com fer-ho. Error! perquè va ser el motiu de conya constant. Fins i tot, en un concert ens va haver de mirar per que no li féssim la conya del "aaah, aaah, aaah...". Ai, la canalla.
Després de la gravació del disc va venir el concert del Grec. Ens havien dit que l'enregistraria la tele, però vaig creure que la tele ho gravaria i ho passaria un dia, ves a saber quan, quan li vingués bé. Però no. Ho varen passar en directe, i jo vaig pensar en tots aquells a qui havia dit que vinguessin al concert, que van pagar una entrada (cara) i que ara resultava que el feien per la tele (val a dir que per això no he perdut cap amistat). Va ser un bon concert; la gent va disfrutar (val a dir que hi havia molts incondicionals) i com el directe, no hi ha res. Per acabar la jornada, ens van convidar a una copeta de cava; jo vaig comptar a l'escenari, entre músics i cantaires unes 70 persones, i prenent cava n'hi havia unes 300. S'havien multiplicat? Devia ser per la calor i la humitat.
I el dia següent, tornem-hi! autocar i cap a Lorca (Múrcia). El juliol és la millor època per anar-hi. Fa una caloreta... (en aquest cas, un negoci paral·lel podria ser la cria de pollets). Després de moltes hores de viatge, vam arribar a Lorca. Els músics sirians es van quedar en un hotel i a nosaltres ens van dur a un alberg al mig de la muntanya (o del desert). Realment, una estona no vam saber on érem, perquè la carretera era estreta i sense indicacions, a més era negra nit (sort del GPS de l'Ànguel). I el dia següent, ja de dia... cap a concert. En un indicador d'aquests de l'hora i la temperatura que fa al carrer, el temòmetre marcava una temperatura insana: més enllà dels 40 graus. És clar que no hi ha gent pel carrer; no s'atreveixen a sortir per por a convertir- se en un bassal. I nosaltres, insensats, anar buscant un bar per beure alguna cosa fresca uns, uns altres a la piscina (que no sé per què amaguen tant les piscines aquesta gent). El concert era dalt d'un turonet, en un castell, a la punta de dalt de tot, i quan va començar a caure el sol feia fins i tot una mica de ventet; vaja, que anàvem tots despentinats. El Pep, que és gat vell, va aconseguir unes pinces d'estendre la roba i va salvar la situació, però n'hi havia d'altres, amb menys ofici, que tenien feina aguantant les partitures, tot tocant l'instrument. El concert va sortir bé. Com a fet curiós cal dir que el comentari general entre nosaltres era que per fi havíem entès què deien les lletres de les cançons que cantava la Bonet sola, quan les va recitar traduïdes al públic. Fins aleshores, la majoria no havíem entès res del que deia, i no era cosa només d'un. Deu ser l'accent...
I el dia següent... cap a casa, rebentats de tots aquests dies de feina, viatges i concerts. Val la pena comentar que després d'uns quants dies de relació distant es va trencar el gel amb els músics sirians i en el viatge de tornada a Barcelona, per fi hi va haver moments d'intensa convivència musical. Que n'és de dura la vida del cantaire!!