Entre els espectacles del Grec d'aquest estiu a Barcelona, vaig tenir la sort d'assistir a Gent de bella anomenada, a la plaça del Rei. Era molt més que un concert sobre poemes d'Ausiàs March, Verdaguer, Carner i Espriu i que una agradable manera de començar la nit: va ser un modèlic i sorprenent espectacle de música professional i de bellíssima poesia, en l'incomparable marc gòtic cobricelat de blau i núvols lleus. Tot lligat admirablement per Josep Prats. Un poble que té aquesta cultura, em deia al límit de l'emoció, no pot ser que reculi; comptant amb una poesia tan refinada no pot ser que tinguem la llengua en perill; un poble que té aquests músics ha de tirar endavant per força. En aquella plaça religiosament expectant, "Els ulls sabien / tot el repòs i l'ordre / d'una petita pàtria, malgrat que sempre fou, en alt afany, / lloc difícil una pàtria".
"Arpes del bosc, pinsans i caderneres, / cantau, cantau", cantava la timbrada coral Cantiga, amb música d'Amadeu Vives; "i el remoreig de fulles em tornaria el son", li replicava la música d'Eduard Toldrà. No tot eren tòpics clàssics docells i branques: "i, onejant, la roba estesa / com banderes del terrat", els objectes casolans s'aixecaven també cap a aquell cel poètic, en les veus responsablement professionals de Pepa López i Abel Folk, que anaven de punta a punta del repertori i feien perdonar fins i tot la mania, més antiga que l'anar a peu, de considerar "lleig" l'amor carnal: "ca io tot sols desempare la mescla / de lleigs desigs qui ab los bons s'embolquen". Se li podia perdonar, al gran valencià, perquè tot seguit ens col·locava al capdamunt de l'encantament, amb música de Raimon i del patriarca Manuel Oltra, que es va haver daixecar a aplaudir des de primera fila: "Veles e vents han mos desigs complir". I llums i moviment escènic.
Se'ns clavava endins aquell vers: "e de vós sap lo qui sens vós està". Els misteris de sempre, de tothom ("Catòlic só, mas la fe no m'escalfa"), malgrat que el poeta, contradictori com tots nosaltres, pretengui haver-los desentranyat, amb la música encisera de Joan Brudieu en boca de Lluís Vilamajó, enlairat en un finestral il·luminat: "e mon jorn clar als hòmens és nit fosca". El sacerdot poeta, en canvi, no s'hi enganya; es dóna, es ret, però reivindica amb veu potent musicada per Jaume Ayats i J.S. Bach: "Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre"; o s'allunya cap a la llegenda, arrecerant-se en la veu més lírica, realçada per Manuel de Falla: "A la vora-vora del mar on vigila / Montgó, els peus a l'aigua i als núvols lo front, / omplia una verge son cànter d'argila, / mirant-se en la font". Li fa eco el de Sinera, amb l'harmonia de Salvador Brotons i Feliu Gasull: "A la vora del mar. Tenia / una casa, el meu somni, / a la vora del mar". És perillós, tenir casa ran daigua, perquè: "Lluny, enllà de la mar, / sen va la meva barca".
La barca; el camí incert però ple de llum: "Aquest camí tan fi, tan fi, / ¿qui sap on mena? / ¿És a la vila o és al pi / de la carena? I tu, ¿ets del cel guspira eterna / o sols fantàstica lluerna?; / ¿dus a l'infern o al paradís? Passo pels camins / encalmats que porten / la claror dels cims. I, al capdavall, els mots, torbadors, misteriosos: Sols queden uns noms: / arbre, casa, terra, / gleva, dona, solc". Però, sens dubte, la més torbadora, repetida amb ràbia, duresa, dolcesa, fermesa, era la veu de les filles de Jerusalem o de Salomó o de l'almoiner dels Comillas o de la Maria del Mar Bonet o de Feliu Gasull o de tots alhora; escoltin: "Aqueixa, ¿qui és / que retxosa puja / com puja pel cel / laurora que apunta, / brillant com lo sol, / bella com la lluna, / terrible com brau / exèrcit en lluita?" Una cultura com aquesta, lectors, val la pena, val la pena de debò.