CANÇÓ

Maria del Mar Bonet

Des de Mallorca a la plenitud

Pere Pons

Maria del Mar Bonet. Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya, 27 de març.

Potser ja seria hora que ens traguéssim la bena dels ulls i ens deixéssim enlluernar pel que resplendeix en lloc de condemnar-nos a veure el món per un forat. A l'entorn de la cançó catalana ens hem encarregat tots (polítics, intel·lectuals, periodistes, opinió pública i artistes) d'establir una sèrie de clixés que han ofegat les possibilitats d'evolució natural del gènere.
Considerar Raimon, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat o Maria del Mar Bonet els exponents institucionals de la cultura oficial; valorar la seva permanència a partir de la seva significació política i sociocultural i relegar a un segon terme la creació artística; ficar-los dins un mateix sac sense tenir en compte les diferències estètiques que els distingeixen; afirmar des del desconeixement que aquests noms s'han dedicat a repetir-se durant els més de trenta anys que acumulen d'ofici i tractar el gènere com un residu nostrat de l'antiga cançó protesta únicament legitimat per servir d'exponent de l'anomenat tret diferencial, són només alguns dels múltiples prejudicis que han estigmatitzat el desenvolupament de noves vies que permetin un sa relleu a la cançó en català.
Segurament molts dels que critiquen la presència de Maria del Mar Bonet durant 25 anys a la plaça del Rei ni tan sols saben que cada temporada la cantant s'ha preocupat de presentar un espectacle nou. Altres prefereixen seguir convençuts que propostes com les de la Bonet només tenen un sentit patrioticocultural dins l'àmbit que va des de Mallorca a l'Alguer abans d'acceptar que les seves cançons fa dos anys que estan voltant per Europa, Amèrica, Àfrica i Àsia amb un èxit notable. I també hi ha els que determinen que, a falta d'un relleu generacional, no tenim més remei que assumir la persistència d'aquestes vaques sagrades. No estaria de més que aquest personal tragués el nas pel Teatre Nacional i, en cas que els quedi un mínim de sensibilitat, podran valorar el grau d'estaborniment a què han estat sotmeses les seves papil·les sensorials.
Al davant s'hi trobaran la personalitat d'una veu no per reconeixible menys original i que abraça les més diverses fragàncies de l'imaginari mediterrani: un univers que, com resa el nom del propi espectacle, estén la seva particular caloma (la corda de les àncores dels vaixells) des de Mallorca a l'Alguer. Paral·lelament podran constatar com un grup de músics de qualitat i ductilitat incontestable vesteixen la proposta amb una delicadesa, elegància i complicitat que permet convertir el mosaic de cultures que convergeixen en una exquisida orgia de ritmes i sonoritats. L'escenografia austera de Rosa Vergés i un repertori ampli i variat on es combinen peces noves com el poema de Robert Graves El país secret, el tango grec Per una cançó, una versió de Bruce Springsteen -Mons a part-, amb altres de recuperades com Sarrià i Dem itan insi a més del recitat de Lluna de pau conformen el recorregut emocional i harmoniós del concert. A tot això, cal afegir-hi la pertinent interpel·lació en contra de la guerra d'Iraq amb un tema escrit per Jordi Guardans, Un exèrcit, i una particular revisitació d'El cant dels ocells. Després de dues hores d'espectacle on la seducció i la subtilesa acaben per establir les diferents fites del seu recorregut, el comiat va a compte de la inefable Jota marinera. Arribat aquest punt, és més que probable que fins i tot els més descreguts se sorprenguin ells mateixos sentint-se partícips de l'ovació final que el públic brinda a una artista que està més pletòrica i en forma que mai.