IMPRIMIR NOTICIA
 
El Periódico - edició impresa
Espectacles
ImprimirEnviarVer PDFAnteriorSiguiente
 
CRÍTICA // MÚSICA
MARIA DEL MAR BONET, travessia de risc al TNC


   
 
JORDI BIANCIOTTO

ARTISTA Maria del Mar Bonet
LOCAL Teatre Nacional de Catalunya
DATA 30 de març

Les últimes aventures de Maria del Mar Bonet denoten una tendència cap a la gravetat i l'ambició: la trobada amb Joan Valent de Raixa marca el camí seguit a Caloma. Des de Mallorca a l'Alguer, un espectacle que construeix un clima de densitat gairebé mística a partir de la inesgotable mina sonora mediterrània.
Caloma no és una proposta de digestió fàcil. No es tracta d'una Bonet col.loquial, de sobretaula, sinó d'un temari més sever, tant per la seva pròpia naturalesa com pel seu tractament, amb una Coral Cantiga que coprotagonitza més de la meitat de les cançons. Potser al conjunt del concert li falta una mica d'agilitat, però, aquesta vegada, més que mai, la cantant no sembla haver-se proposat entretenir, sinó estimular els sentits. I, tot i que una mica litúrgica en ocasions, l'experiència descriu una Maria del Mar Bonet novament precipitada cap a àmbits desconeguts.
S'hi troba a faltar, això sí, la presència de més composicions noves pròpies en aquest temari esquitxat per firmes com les de Toti Soler, Jaris Alexiou i Bruce Springsteen, però a l'artista no li deu sobrar el temps per compondre donada la seva activa agenda internacional. En qualsevol cas, Bonet aconsegueix que peces d'orígens molt diversos acabin encaixant, gràcies a una càlida atmosfera artesanal construïda per músics com Javier Mas, Feliu Gasull o el recuperat Lautaro Rosas.
El creïble llegat popular de les dues Tonades de treball, l'èpica de Cançó del cavaller Sant Jordi, el delicat equilibrisme d'El país secret i aquell majestuós punt culminant final de Càntic dels càntics van justificar el trajecte fins al TNC. El cant de la sibil.la va portar un clímax místic, Sarrià es va revelar com un dels millors portaveus de Raixa, i la trobada amb la Coral Cantiga va descobrir nous vèrtexs al títol Què volen aquesta gent. Acostar-se a Springsteen va ser temerari, però l'adaptació de Mons a part (Worlds apart) és més interessant que la del seu autor a The rising.


Noticia publicada a la pàgina 65 de l'edició de Dimarts, 1 d'abril de 2003 de El Periódico - edició impresa Per veure la pàgina completa, descarregui l'arxiu en format PDF



Imprimir Enviar PDF Anterior Següent