'El pessebre', de Pau Casals. Amb Isabel Monar, Anca Violetta Paraschiv, Joan Cabero, Enric Serra i José Antonio López García.
Coral Canigó de Vic, Coral Cantiga, Cor Ciutat de Tarragona, Cantoria
de Girona i Cor Ginesta de Cervera. Orquestra Simfònica de Barcelona i
Nacional de Catalunya. Direcció: Antoni Ros Marbà. Fòrum Ciutat. Barcelona, Auditori, dia 5 de juny.
Entusiasmarà o no, agradarà més o menys, però no conec ningú que no
senti respecte per a l'oratori que Pau Casals (1876-1973) va compondre
sobre el Poema del pessebre
que va fer guanyar a Joan Alavedra, company d'exili a Prada, els Jocs
Florals de 1943 a Perpinyà. Versos senzills amb estupendes imatges de
la natura que configuren una triple estructura narrativa en què els
personatges emblemàtics d'un naixement remeten a premonicions de la
Passió i, en una tercera projecció, a la glorificació de Déu i a un
cant de pau. Ja a Puerto Rico, Casals va magnificar el final en vistes
a l'estrena a Acapulco el 1960, al país que tants exiliats catalans
havia acollit.
Casals va trobar en el poema d'Alavedra i en la iconografia de Fra
Angelico la inspiració per a una partitura diatònica certament
retrògrada en el pla històric però d'una admirable eficàcia en
utilitzar la música com a idioma universal capaç d'agermanar
sensibilitats diferents. De Mendelssohn a Richard Strauss, el referent
és sempre -amb tocs localistes- el romanticisme germànic, i
l'orquestració del seu germà Enric rebla el clau del vuitcentisme. El pessebre -com les Suites de
Bach que sonen aquests dies- convoca la presència del gran
violoncel·lista al Fòrum de les Cultures d'acord amb el més elevat dels
seus esprits.
En gran forma i amatent als detalls, el director Antoni Ros Marbà
potencia la inducció -inherent a l'obra- cap als aspectes més
grandiosos, amb una OBC amb òptimes intervencions solistes, però
llastada per evidents inèrcies internes, i una bona resposta del cor
múltiple format per cent setanta veus provinents de les quatre
províncies catalanes. Per cert, per a quan un Pessebre participatiu?
El Canal 33 retransmetia la vetllada i aprofitant l'avinentesa de viure
prop de l'Auditori vaig fer l'experiència de seguir-ne una part per
televisió. Estic, doncs, en disposició de dir que els teleespectadors
van gaudir d'una millor correlació entre solistes i orquestra, i els
assistents al concert, d'una plenitud simfònico-coral més destriada.
Una manera de dir que la música tapava les veus d'uns cantants
esforçats, però que no arribaven als confins de la sala. La soprano
Isabel Monar va dominar clarament el quintet vocal i va ser clamorosa
la inadequació de la mezzosoprano romanesa Anca Violetta Paraschiv,
aliena al text, a la dicció i a l'estil.
|
|