L'Europa, campió de la Copa Catalunya de 1998
I comença el partit. Després d'uns minuts ja es veu el caire que prendrà. L'Europa, allargant la pressió fins al mig del camp i buscant el contraatac; el Barça, a tocar-la i buscar la combinació. Sobre el paper, fàcil, però la passió i l'entrega amb què es van prendre el partit els escapulats impedia al Barça un cop i altre que les arribades dels blaugrana acabessin amb èxit. I si no, allà estava en Serafín (gran nit la del porter europeísta) per a posar-hi remei. Fins al minut 31, en què una bona combinació entre Pizzi i Roger, producte d'un error escapulat al mig camp propicià que Òscar marquès l'1-0. Hom es podia prendre el partit de dues maneres. 1ª: ens faran un cabàs de gols, l'any passat va ser un accident. 2ª: no passa res, tira milles que queden molts minuts. I tant l'afició com els jugadors van optar per la segona opció. En cinc minuts escassos, Fernando va agafar la directa, es va plantar a l'àrea, va xutar i va marcar. Tal com va anar la jugada semblava el més fàcil del món. 1-1 al marcador i tornem a começar. A partir d'aquí el joc es va esmorteïr. L'Europa aguantava bé i el Barça dominava però sense perill. Sort que els bombers escalfaven la nit (molt encertat el lema "més bombers i menys policia" ara que tindrem la gran sort que els nostrats i fornits mossos ens multin en català). De fet va haver-hi una aliança tàcita entre l'afició de l'Europa amb els bombers (els dèbils amb els dèbils, com manen els cànons). Mitja part i el Barça que se'n va al vestidor amb un home menys ja que en Roger suposem que creia que podia vacil·lar-li tranquilament a un àrbitre de segona després d'haver fet una falta clarament mereixedora de targeta groga, però ja sabem com se les donen els àrbitres, sobretot quan surten per la tele.
A la mitja part vem poder comprovar com el bar del Mini no està preparat per a una final d'aquesta categoria. Després d'un quart d'hora palplantats davant una senyora que deia constantment "ahora vengo para aquí" vem dessisitir de poder tastar l'exquisida cervesa sense alcool que se'ns oferia en grans cartells
. Amb la boca seca encaravem la segona part amb il·lusió, ja que el Barça no havia entrat en cap moment en el partit i a sobre jugava amb un home menys. Però semblava que el Barça volia guanyar, tant pels canvis que va fer –va donar entrada a de la Peña i Anderson, entre d'altres– com per la disposició –més avançada– dels jugadors. El domini blaugrana va ser total durant la primera mitja hora de la segona part, però sense gaire perill i amb un Serafín pletòric que allà estava quan les coses es posaven magres. Llavors va arribar l'expulsió de Giovanni. Mentre l'àrbitre col·locava una barrera escapulada, el brasiler va picar la falta, amb la qual cosa es va endur la segona groga. De llibre. L'Europa, per la seva banda anava fent els seus canvis molt intel·ligentment retirant els homes amonestats i donant sortida a homes frescos. Així, la defensa no patia excessivament per les expulsions i podia jugar amb més contundència. Potser Badia es va passar de contundència i va veure la vermella directa per una entrada a Anderson quan aquest encarava porteria des de la banda dreta.
Abans, però, s'havia produït un gol de l'Europa en una jugada embolicada en què la pilota va anar al pal i el rebot el va recollir Endrino i va marcar. Però l'àrbitre el va anul·lar. Veure un partit en directe té les seves coses bones, però sempre trobes a faltar la repetició de la jugada i que en Sergi Albert li doni la raó a l'àrbitre quan pita a favor del Barça. En fi, que el partit se n'anava cap als penals.
I als penals, com es habitual, a patir. Xuten i encerten. Xutem i fallem. Pinta malament. Segona tanda: nosaltres marquem, ells no. Igualat. Tercera: gols dels dos equips. Quarta: ells fallen i nosaltres marquem. Avantatge! Cinquena: ells marquen però tenim a les botes el gol de la victòria. No podia ser tan fàcil: Hesp es treu de la màniga una magnífica parada i tornem a começar. Però en el següent llençament un Serafín felí es llença allà on anava la pilota i a la segona oportunitat no fallem i ens enduem la Copa a la Molt Gloriosa República Populart de Gràcia.
I en acabar el partit tots feliços i contents, mentre que els nazis dels Boixos campaven tranquil·lament pel Mini amb la intenció de fotre maranya a la gent del Caliu Gracienc (els culès tindrien una gran sort si algun dia aquesta colla d'impresentables es carreguessin una porteria del Nou Camp ja que la tolerància del senyor Núñez amb aquests elements és força penosa), però no va passar res lamentable –a no ser que lamentables siguin certes evolucions no gaire aconseguides de l'homo sapiens– i vem tornar a la Vila.
I a celebrar-ho al Nou Sardenya i a fer unes cerveses fins les tantes. I a comprovar que els titulars dels diaris esportius del dia següent parlen d'altres coses. Catalonia is different.
|