Gràcia és un mosaic de maneres de fer i de ser. Quan comença la Festa Major, les parts del tot s'uneixen fent de mil històries disperses un conte per tots conegut. Barcelona es mira al melic del seu barri mé
s viu i tots podem ser, si volem, una part de la festa. Un matís, al capdavall, d'un tot que s'entén només llegint lletra per lletra el que el temps i les persones han anat escribint. El que us oferim només són deu pinzellades, a voltes impressionistes,
potser un pèl esbiaxades, deu retalls únics de per si . Deu maneres d'entendre la festa que són, al mateix temps, deu maneres d'entendre la vida.
Gràcia és un mosaic de maneres de fer i de ser. Quan comença la Festa Major, les parts del tot s'uneixen fent de mil històries disperses un conte per tots conegut. Barcelona es mira al melic del seu barri mé s viu i tots podem ser, si volem, una part de la festa. Un matís, al capdavall, d'un tot que s'entén només llegint lletra per lletra el que el temps i les persones han anat escribint. El que us oferim només són deu pinzellades, a voltes impressionistes, potser un pèl esbiaxades, deu retalls únics de per si . Deu maneres d'entendre la festa que són, al mateix temps, deu maneres d'entendre la vida.
Totalment enganxat
"La Festa Major és la comunicació de tota la gent del carrer. És quan la gent no va tant estressada, gaudeix i contacta amb el veïnat". Així opina l'Andreu, membre de l'Associació de Veïns del carrer Francisco Giner, un gracienc que té més de cinquanta anys de Festa Major retinguts a la memòria. Un dels seus primers records és del 1947 "quan els veïns treien les cadires al carrer i convidaven a qui no era gracienc. Era portar la casa al carrer amb la convivència i la participació de tothom, però ara això s'ha anat adulterant". El seu carrer es torna a guarnir després de nou anys i tothom està molt il·lusionat: "això és com una droga, un cop es comença no es pot parar; encara no hem començat la festa i ja estem pensant en la de l'any que ve".
text d' Albert Campo foto d' Imma Comella
Festa centenària
No tothom pot dir que recorda la Festa del canvi del segle XIX al XX. La Dolors Sais, en canvi, als 104 anys, va viure aquella i moltíssimes altres festes, com les de Gràcia. Ja fa més de 60 anys que és vídua i ara ocupa el seu temps en fer sobretot tapets. "No té cap mal de cap. L'única medicina que pren són capses de fil", diu la seva jove. Té una memòria molt selectiva, especialment per les imatges que li han impactat. "Recordo com els jurats anaven pels carrers guarnits de la Festa per escollir el guanyador, pel carrer de Vallirana i Diluvi". Durant la Festa de Gràcia, la Dolors preparava també l'arrossada per a tota la colla, ara una família amb 14 néts i 20 besnéts. Els anys, però, pesen. La Festa pertany al passat. Viu abstreta amb els seus records, les imatges de les nenes que surten a les cinc de l'escola, les estones de sol i l'atenció de la seva família.
text de Xavier Pereira foto de Mireia Arsó
Gràcia Divina
"Són unes Festes molt familiars, tothom ho passa molt bé i ens agrada molt com engalanen els carrers, però les germanes més grans de la Comunitat no poden dormir pel soroll de la música i ho passen malament". La germana Carme és la religiosa encarregada de cuidar de les monges més grans de la Comunitat de les Carmelites Tereses de Sant Josep. Nascuda a Burgos, porta 21 anys vivint a Gràcia amb un parèntesi de 5 anys que va viure a Sabadell. Coneix bé les celebracions i el barri, però sobretot troba positiu que es faci una eucaristia quan comencen les celebracions. "A més de les eucaristies, també compartim amb goig les cantades d'havaneres", diu la Carme. També s'enrecorda de les Festes de quan era més jove: "m'agradava molt la música d'abans. La d'ara no és dolenta, però la fan sonar massa forta". A part del soroll, la germana Carme es queixa de la molta bruticia del districte. Malgrat això es disposa a passar de nou les Festes a Gràcia, un lloc on s'hi sent "en família".
text de Maite Fernández foto de Sònia Mestres
Creixent amb la festa
"Nosaltres també ajudem a guarnir els carrers, com els grans". El Juan Carlos, el Nícolas i l'Enric són tres nens que passen les tardes d'agost jugant a la Plaça de la Revolució. Encara respiren la inocència de tot petit gracienc, però parlen amb un punt de picardia que els apropa, de mica en mica, a l'envejat món dels seus germans més grans. "El que més m'agrada és la fira del passeig de Sant Joan", diu en Nícolas. "Però el que m'agrada menys són les titelles, són per nens petits. Mentres les fan, jo em menjo la xocolata". Cap d'ells passa dels onze anys, però ja volen fer la feina que fan els grans alhora de guarnir i decorar els carrers. "Jo treballo tot el dia", ens diu l'Enric "del matí fins a la nit ajudant el meu pare. El que més m'agrada són els carrers guarnits". I la balleruca? "Jo és que no sé ballar", diu el Juan Carlos. "A mi no m'agrada", explica l'Enric, "però de vegades ballo amb la meva cosineta". Joves promeses del "saturday night" amb tota la vida per davant.
text de Roger Palà foto de Ana Elizalde
La ruta del Shawarma
Va arribar a Gràcia ara fa setze anys per estudiar. Aquest palestí del Líban va iniciar el seu negoci de restaurants Equinox després que la Guerra del Golf li aixafés el comerç d'importació-exportació. Està casat amb una gracienca i té dos fills. Com un gracienc més disfruta de la Festa Major perquè li dóna per molts shawarmas i falafels. No obstant, apart de la quantitat de treball que tenen es confessa un enamorat del barri: "Gràcia és meu poble, i la gent està molt unida". El que més li sorprén de la festa "és el suport dels veïns a l'hora de treballar als carrers". Per això, es considera tot un gracienc que viu i treballa a la Vila. Quan torna de visita al Líban es desfà en elogis del districte sisè; explica com ha millorat Gràcia els últims anys, "un poble que ja és el meu i on no puc deixar de viure".
text de Miquel Pellicer foto d' Anna Bello
Sabor Gitano
Es diu Antoni Carbonell però a Gràcia tothom el coneix com a Sicus, un sobrenom que la seva àvia li va posar quan era petit. Després de la seva etapa a Ai, Ai, Ai en Sicus es va reunir amb joves músics graciencs i va crear el juny del 1994 Sabor de Gràcia, un grup que fusiona rumba, merengue i bossa nova. El músic gracienc confessa que "es pot dir que la Festa Major ens va parir". Les actuacions aquell any a la plaça del Poble Romaní els va casar definitivament amb la festa. Quan era petit el que més desitjava és que arribés el 15 d'agost "perquè això significava titelles, pallasos, tornejos de futbol sala i discomòbils". Ara aquesta data significa una data fixa als escenaris de Gràcia. Ara pensa que la Festa Major "no és tan familiar com abans" però igualment el que més destaca és "l'esforç que fan els carrers per decorar-se perquè la gent fa un esforç molt important, sobretot a Romaní on els nens fan quasi tots els guarniments". Tot i això, en Sicus és crític amb "aquella gent que no coneix la festa, va a un carrer i el trenca, que es fot de xibeques fins el cul i només són buscaraons". Sicus, un gitano gracienc de tota la vida que viu la festa amb un grup que porta Gràcia com a estandart.
text de Miquel Pellicer foto de Mireia Arsó
Des de dins...
Hi ha moltes maneres de viure la Festa. Però sens dubte, si n'hi ha una de ben intensa és la que els toca viure als integrants de la Federació de Carrers, que cada any treballen de valent perquè actes i carrers estiguin preparats per al 14 d'agost. "És una forma d'entendre la vida, un estil de fer les coses, una manera de compartir projectes amb els amics i veïns". En Joaquim Font, vicepresident de la Federació, amb nou anys al darrere de mals de caps i alegries, creu que hi ha hagut un canvi substancial en la manera d'entendre la preparació de la Festa. "Abans era una plataforma d'esbarjo, de vacances, davant la limitació econòmica... ara és un signe d'autoidentificació". Fotògraf, administratiu, animador, polifacètic com ho és la Festa, en Quim dedica set hores diàries a enllestir els últims preparatius i guarnir el seu carrer, Progrés. "Per al futur demano més comprensió per la gent anònima i voluntària que cada any munten un espai fantàstic d'il·lusió i convivència" alhora que recorda que l'enemic de les festes són la intolerància i la comoditat. Al final, però, tot s'oblida perquè "tothom s'ho passi bé!".
text de Xavier Pereira foto de Sònia Mestres
I des de fora...
"Acostumo a anar amb els amics: ens fiquem als bars, passejem pels carrers, ballem i ens quedem amb l'orquestra que més ens agrada. Variem una mica perquè no a tothom li agrada el mateix". La Charo és del barri de Penitents, concretament de la Teixonera, i és la responsable de la Coordinadora d'Amics de la Plaça Vall d'Hebrón. La llunyania no dil·lueix l'esperit de la Festa Major de Gràcia, perquè segons la Charo: "encara que visqui a la perifèria de la Gràcia històrica visc la festa molt intensament, tot i que no tant com la gent que guarneix el seu carrer".
text d' Albert Campo foto:arxiu
Festa si; lluita també
"Al meu carrer, que és el carrer Torrijos, no es feia Festa Major quan jo era xinorri, però anàvem al Verdi de Dalt, on vivia la meva cosina. Cap als meus 18 o 19 tacos ja va venir tota la història de la Virreina, i d'allà, al Diamant." En Mauri és tot un clàssic de la Festa Major de Gracia. Porta nou anys al capdavant de l'Ateneu Popular Soroll, i podríem dir que és un veterà de totes les lluites del món. Amb alguna victòria a l'esquena, i la reivindicacio històrica del Casal de Joves del barri encara per davant, la gent del Soroll –en Mauri el primer- participa amb la CPF (Coordinadora Popular de Festes) en l'organització de la moguda festiva a la Plaça del Diamant. "La CPF intenta fer una adaptació del famós "festa sí, lluita també", que no pretén altra cosa que donar-li un punt reivindiatiu a les Festes Majors". No es tracta de canviar el món, ni molt menys. "Es evident que a un paio mamat de cervesa a les tres de la nit no li fotràs un míting, però si més no intentem que els continguts de la programació diguin alguna cosa més que el típic "Gracia Divina". El que no és gens típic ni tòpic són els guanys que la CPF aconsegueix cada any amb els seus "dijous per la solidaritat", que es dediquen, com diu el Mauri, "al projecte que toqui
text de Roger Palà foto de Jordi Díaz
Els més "petardos"
Fa tres anys es van estrenar al programa de Festa Major amb un concert a l'actual Plaça d'Anna Frank. "Va ser una nit estupenda. Vam tocar com mai i la gent del públic s'ho va passar genial" recorda el teclista del grup Joan Hernàndez. Juan Carlos Díaz, baixista, encara afegeix: "Va ser tant genial que aquella mateixa nit els organitzadors ens van assegurar participar l'any següent". Als nou integrants del grup Toni Manero –nom del personatge interpretat per John Travolta a la pel·lícula Fiebre de Sábado Noche– els encanta participar a la xaranga de les festes majors, més encara quan toquen a casa : "Als concerts de Gràcia ja tenim al públic guanyat, perquè molts ja ens coneixen del barri" explica Juan Carlos "i com que la part musical ja la tenim molt controlada, ens dediquem a oferir el millor espectacle al públic". Així, mentre van desgranant el seu repertori de música disco i funk dels 70', la banda ofereix el seu particular show, vestits amb pantalons acampanats i impecables trajos de colors. Durant la seva actuació pot passar de tot: "un any, en un concert a Huesca, em va pillar el punt i vaig quedar-me en pilotes" confessa el baixista "ja veurem aquest any què passa"
text de Laura Bayo foto de Sònia Mestres
© GràciaNET, 1998 [portada]
