Què li ve al cap quan sent a parlar de la Festa Major de Gràcia?
Em vénen records de quan jo era petit. Anàvem a veure els carrers i ho vivia molt intensament. El meu avi va ser durant molts anys secretari de l'Associació de Veïns de la plaça del Sol, la que tenia el millor envelat de Gràcia. Al Sol havia vingut el Lucho Gatica, en Raimon, en Serrat, Los cinco latinos, fins i tot en Tom Jones.

El jove Martí Galindo també va actuar
Sí, jo vaig participar a algun carrer com a Paulinet, un personatge que feia a Radio España. Per altra banda, també recordo haver estat al balcó de l'Ajuntament on faré el pregó. Abans, el dia de la inauguració de la Festa, a la nit, tocava la banda municipal i els components de la Junta Oficial l'escoltaven des d'aquest balcó. El meu avi m'hi portava, perquè sabia que m'agradava aquest tipus de música. Vivia la Festa Major a tope. Era impressionant.

Res a veure amb la Festa actual?
A les nits hi havia sobretot la gent dels carrers. Ara ve gent de tot arreu i els carrers s'embruten molt més. El mateix passa, per exemple, a la Patum de Berga. Els veïns es queixen que alguns van borratxos i els trenquen coses. A la plaça del Sol, per exemple, tants bars fan que la plaça s'embruti molt. Abans quan s'acabava la festa no hi havia més soroll. Hi ha gent que no sap estar i no té cap ètica.

Ara participa gaire de la Festa?
No tant. No m'agraden massa les coses que fan. A més, al meu pas és impossible posar-s'hi. A Gràcia tothom em saluda. La gent et para constantment. No puc anar a passejar, a mirar aparadors. Has d'anar de pressa. Agafar el metro és impensable. Passejar pels carrers seria un constant safareig. A la nit, amb els saraus que hi ha, no surto gaire. M'agradava més la festa abans, era més neta. Això no vol dir que sigui carca ni antiquat. Però aquest any llegiré el pregó i després marxaré de vacances fins el setembre.

Abans que marxi, alguna anècdota?
Recordo que a la plaça del Sol feien un concurs de disfresses infantils. El meu germà i jo sempre ens hi presentaven. Un any vam participar com a parella de pallassos, anàvem magnífics. Com a casa eren gent de teatre ens van poder ajudar una mica. Aleshores recordo que tocava una orquestra. Quan vam entrar nosaltres a l'envelat van cridar "això que entra és meravellós". Finalment vam guanyar el primer premi.

I què me'n diu dels guarnits?
Crec que els guarnits són el més important, són els que han donat la fama a Gràcia, perquè té una festa major diferent, tot i que jo he viscut anys en què encara hi havia molts més carrers guarnits que ara.

El reconeixement com a pregoner potser li arriba tard. Què significa per a vostè?
Aquest any s'ha complert un somni. Tot i que el pregó és secret de sumari total, parlaré de l'esperit de la Festa, que gairebé passa a ser la festa major de Barcelona, sense que s'ofengui ningú. Però és la que ha tingut més fama sempre. Altres festes són també populars, com la de Sants, però la de Gràcia és més espectacular que cap.

En la parla, vostè té un accent ben gracienc. En presumeix?
I tant. Jo vaig néixer aquí i hi continuo vivint, al mateix carrer, a la mateixa casa.

Encara és un noctàmbul com als seus temps d'adolescent?
Sempre he estat un noctàmbul. El dia em cau una mica a sobre. Sóc molt blanc de pell i el sol em molesta. Ara, quan surto tard de "Crónicas Marcianas", me'n torno cap a casa, però no vaig a dormir d'hora mai. Tinc la vida muntada d'aquesta manera. Recordo que una vegada, als Jardinets, em va parar un cotxe de policia. Un d'ells em va recordar que un nen no podia anar tan tard i sol a la nit. Jo li vaig respondre que no ho sabia però que alguns senyors també anaven tard pel carrer. Quan em va demanar el carnet i va comprovar que no era un nen, li vaig dir "no se n'enrefiï de les aparences, perquè de vegades enganyen".

Quin és el seu primer record teatral?
No recordo el primer dia, com tampoc quan vaig començar a caminar. Els records però em porten a la Lleialtat de Gràcia, on encara no caminava i ja havia trepitjat l'escenari.

Durant molt anys ha fet teatre, però alguns moments han estat difícils...
Últimament havia estat un any i mig sense treballar. La nostra feina és així. Tampoc sóc una persona que sàpiga buscar-me la guita. No ho he fet mai. Crónicas Marcianas ha significat una bona feina, amb un contracte fix amb Gestmusic, de La Trinca, que són amics meus. Llàstima que no se'ls acudís abans.

Aviat farà un any de l'aventura televisiva. Televisió o teatre?
No es pot dir. He fet teatre, televisió i cinema. Sempre he dit que la televisió dóna popularitat, el cine fama i el teatre prestigi. Ara, però, ha canviat. Dóna més fama la tele que el cine. I més si fas un programa que surt cada dia a una hora que veu tothom. Però el teatre em segueix agradant molt, tot i que estic molt bé fent Crónicas Marcianas, m'hi sento molt bé.

Perquè és tan popular?
Gràcies a un personatge que es baralla amb el Sardà d'una manera simpàtica. La tele permet aquest pim-pam molt maco, sa i fresc. No assagem mai. Hi ha una gran comunicació entre nosaltres dos. Això hi fa molt. Si no hi hagués entre nosaltres una confiança i respecte mutu no seria el mateix.

El personatge d'Exuperio, el seu germà a la ficció, té res a veure amb el Galindo de jove?
No gens, ni per gamberro, ni malparlat. De vegades amb costa fins i tot. A més, intento assemblar-me més a un rocker, a l'Elvis Presley, que a un gamberro. L'argot de les tribus urbanes d'ara m'interessen menys.

Projectes...
La temporada que ve a Crónicas Marcianas. Res més.

© GràciaNET, 1998

[portada]

---