Dir: Richard Attenborough. Int: Michael Douglas, Allyson Reed, Terence Mann, Michael Blevine. USA 1985 C. 115 min.

Amb "A chorus line" ens trobem davant d'un musical de Hollywood que va sobreviure a la crisi del gènere en plena dècada dels anys 80, és a dir, quan del musical ja ni se'n sentia a parlar. No en va, una de les frases publicitàries, que es van deixar escoltar, l'anunciava com: "El major espectacle musical de l'any". "A chorus line" no es refereix a res més que la primera línia de ballarins que se situa, durant les coreografies en els números musicals, darrera la parella estelar. Zach, el director interpretat per Michael Douglas, està preparant un nou musical per el qual ha de seleccionar a quatre nois i quatre noies que ocuparan la primera línia de ballarins. Joves i no tant joves, venen de tot arreu dels Estats Units per presentar- se a l'audició. Junt amb ells porten els seus problemes, temors i el seu passat particular. Zach, ocult quasibé sempre entre les penombres de platea, es sorpèn i s'hi enfronta, quan descobreix entre els escollits a una antiga amant seva, interpretada per Alyson Redd, que el va abandonar per provar sort al món de Hollywood i que torna a Nova York buscant feina. Al final, l'aconsegueix. Richard Attenboroug, el seu director, realitza una versió per al cinema d'una peça teatral estrenada a Broadway deu anys abans, concretament, el 1975. En aquesta, el realitzador manté els esquemes teatrals ja existents però conferint, com a novetat, una visió personal a l'obra. Un dels detalls notables que la diferencien recau en que si bé en la versió teatral de l'obra el personatge de director-coreògraf apareix com una espècies de "Déu" que tot ho pot sobre els aspirants, en la pel.lícula aquest dóna una imatge apagada i de monòton aborriment en el seu treball, amb unes relacions personals que poden i, de fet, interferèixen en la seva feina causant-li una corresponent desconcentració. Un altre element que provoca les diferències de resultats és l'encert del ritme del film. I aquest s'aconsegueix no tan sols per la música de Taylor i la coreografia de Jeffrey Hornaday, sinó que també per la gran ajuda d'uns diàlegs encertats i una posada en escena típicament cinematogràfica. Malgrat aquests elements claus, no s'aconsegueix amb èxit captar tota la psicologia dels personatges, en contra del que sí era possible en la representació teatral. Poder apreciar com aquests personatges acudien a la prova perquè necessitaven accedir al lloc de treball i, així, poder fugir de les seves misèries.   "A chorus line" va ser produïda per Ferver i Martin per a Embassy Films. Al capdavant, però, hi trobem a un Michael Douglas tant pretensiós com sempre. El motiu de tal afirmació no és gratuït. Si bé es pot considerar que la figura del director-coreògraf, interpretat per Douglas, allibera en un principi la pressió a l'ombra que sentiem a Broadway, desde el moment en que se'ns deixa entreveure durant tot el film, aquesta seva inexacta presència pot interpretar-se com a un augment de la mateixa pressió de la pel.lícula. És a dir, per una banda, el fet que aquest personatge aparegués entre la penombra de platea, però visible per a l'espectador, ajudava a desangoixar al públic del cinema a diferència del de teatre. I, per una altra banda, al no veure'l amb unes condicions de llum òptimes, també produïa un augment de la pressió dels que veiem la pel.lícula. Però aquest no és el motiu de que Michael Douglas aparegués identificable en pantalla, ell mai no hauria acceptat no aparèixer físicament. Deixem-ho, per tant, en allò que han comunicat els crítics especialitzats: aquesta intenció del director Attenborough pretén humanitzar en el fons al director, contraposant-lo a tota una sèrie de personatges grisos que figuren dalt de l'escenari.   "A chorus line" de Richard Attenborogh va comptar amb un perssupost de vint-i-cinc milions de dollars. Molts!, tenint present que no existeix cap mena de complicació escenogràfica. El director va limitar-se a tenir en funcionament varies càmeres alhora, de manera completament tradicional i sense esmerçar-se gaire, que proporcionaven: un punt de vista cenital, és a dir, totalment vertical, un punt de vista frontal desde platea, una tercera càmera amb moviment de travelling, i una última aèrea mòvil situada damunt d'una grua. Això sí, sobretot amb l'ajuda d'un muntador força eficient. Pel que fa als recursos argumentals, apareixen una sèrie de flash backs que serveixen per introduir record del director- coreògraf, i que es presenten sempre amb una mirada de Douglas cap a la seva taula de treball o cap a terra directament. A part, algunes majestuoses panoràmiques de Manhatan ens situen a la ciutat on té lloc el film. És evident que hi ha tot un seguit d'incongruències que no s'arriven a comprendre, com la passivitat mostrada, al fer veure al "Déu" de carn i òs, i tant els dominats com el dominador actuar de manera tant grisa. La condició de creador es redueix, aquí, a la de psiquiatra. Les butaques de platea es converteixen en els sofàs de pell on els fatigats ballarins reposen i expliquen els seus problemes i record d'infantesa. Tot plegat molt freudià. Les més de mil representacions a Broadway, ininterrumpudes durant una dècada, amb beneficis superiors als quaranta milions de dollars, esperaven molt més del seu cosí cinematogràfic. Recordem que la Columbia va pagar la notable xifra de cinc milions de dollars per tan sols aconseguir els drets de l'adaptació de l'obra original de Michael Bennett. Les dificultats d'aconseguir una bona adaptació, doncs era tot un repte, va dur a la Columbia a emprar gairebé nou anys per arrodonir el projecte. Va arribar a contractar a tres realitzadors diferents fins arribar a Richard Attenborough, del qual diuen que va fer-se càrreg del projecte amb certa desgana. Realitzadors que van veure frustrat el seu intent van ser Mike Nichols o Sidney Lumet, per exemple. Richard Attenborough, curiosament, havia debutat al món del cinema, abans de ser oscaritzat per "Gandhi", en un musical anomenat "¡Oh, qué guerra tan encantadora!". A "A chorus line" va pretendre reflectir un punt de vista més a la vora de l'artesania que no pas del mecaniscisme de l'espectacle. Aquesta decisió reafirma l'ànim d'Attenborough de voler humanitzar la pel.lícula i, sobretot, incloure-hi aquells valors que semblen necessaris perquè a hom l'anomenin director-autor. Com si un bon director hagués de dependre sempre de reflectir un cert missatge humanista. El fet és que Attenborough tampoc va aconseguir transmetre sensació de realisme. En teatre, prescindint dels decorats i sentint parlar al director desde darrera de platea, ja s'aconsegueix donar una aparença de realitat. Cosa que el cinema acostuma a aconseguir més fàcil i espontàniament. El problema rau en veure a Michael Douglas, semiocult, a la darrera fila del local. En teatre, el desenvolupament de l'obra creava, en l'espectador, la il.lusió d'estar assistint als assajos. A la pantalla, aquesta sensació es perd i dóna pas a una sèrie de recursos cinematogàfics que no tenen res a veure amb l'encertada idea original. "A chorus line" ha resultat ser un d'aquells casos en els que és millor llegir-se el llibre, o anar cap al teatre, que no pas veure la pel.lícula.